Joan Oriol i Ferrer (1907-1978)
Va ser el millor violinista badaloní del segle XX. La seva presència ininterrompuda als escenaris musicals de Badalona durant quasi cinquanta anys (de 1926 a 1972), d'una banda, haver format part de dues de les orquestres més importants del nostre país en aquell temps (la Filharmònica de Barcelona i la Simfònica del Liceu), de l'altra, i a més haver interpretat en públic la dificilíssima Sonata a Kreutzer de Beethoven —cosa que no va fer cap altre violinista badaloní en tot el segle XX— el fan mereixedor d’aquesta distinció.
Joan Oriol i Ferrer va ser deixeble de Francesc Costa (1891-1959) i d’Eduard Toldrà (1895-1962), amb qui va establir una relació de deixeble-mestre que va derivar, amb els anys, en una gran amistat.
Va ser violí solista de l’Orquestra de Cambra de Badalona (1947-64), i un dels primers violins de l’Orquestra Filharmònica de Barcelona (des de 1944 fins a la desaparició de l’orquestra) i de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.
També va formar part de diversos grups de música de cambra —que era la seva autèntica passió—, com el Quartet de corda de l’Agrupació de Cambra de l’Escola del Mar de Barcelona (1957-65), amb Joan Peracaula (violí), Antoni Carbonell (viola) i Josep Franch (violoncel), i l’Orquestra Catalana de Cambra, una formació de 14 músics que l’any 1952 va fer una gira per Suïssa amb un gran èxit.
Durant anys va participar en molts recitals com a solista i en duets, tercets, quartets i quintets amb diversos músics, d’entre els quals cal destacar els badalonins Francesc Niubó (violí), Joan Costa (viola), Francesc Solà (violoncel), Lluís Ferran (violí), Carles Ferran (violoncel), Ramon Salsas (piano), Mercè Rovira (piano), Josep Franch (violoncel), Paquita Casanova (piano) i un llarg etcètera.
De tots els seus recitals, només n’han quedat algunes gravacions, fetes en directe, que ens permeten encara avui gaudir del so del seu violí. Aquestes gravacions són un document de gran interès (formen part de la història de la música a Badalona) i alhora testimonien la lluita contra l’oblit a què es veuen abocats els músics, els intèrprets, quan, amb el pas dels anys, s’esvaeixen de la memòria de la gent.
